lunes, febrero 09, 2009

MIQUEL COSTA I LLOBERA


EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera


TRADUCCION:

EL PINO DE FORMENTOR


Mi corazón ama un arbol!
Mas viejo que el olivo
Mas poderoso que un roble,
mas verde que un naranjo.

Conservan de sus hojas la eterna primavera.
Y lucha con las tormentas,
que asaltan la ribera,
como un gigante guerrero.

No asoma por sus hojas la flor enamorada,
no va la fuentanella sus sombras a besar,
mas Dios unjo de aromas su cabeza consagrada,
y le dio por trono la arisca cordillera,
por fuente el inmenso mar.

Cuando lejos encima de las olas
renace la luz divina,
no canta para sus ramas el pajaro que cautivamos

El grito sublime escucha del águila marina,
ó del buitre que pasa oye y siente
el ala gigantesca remover su hojarasca.

De la salvia de esta tierra la vida no sustenta;
retuerce por las rocas su poderosa raíz,
tiene lluvias y rocíos, y vientos y luz ardiente,
y como un viejo profeta, recibe vida y se alimenta
de los amores del cielo.

Árbol sublime! Del genio eres su viva imagen
domina las montañas y acecha el infinito;

para el la tierra es dura, mas besa su ramage
el cielo que lo enamora y tiene el rayo y el viento
por gloria y por deleite.

OH! si: que cuando llora mugen los ventanales
y parece entre la espuma que se agache su peñón,
luego el ríe y canta mas fuerte que las oleadas
y vencedor sacude encima de los nubarrones.


Su cabellera real
¡Abre, mi corazón de envidia, sobre la tierra impura,
como prenda santa llevare yo tu recuerdo.

Luchar constando y vencer ,reinar sobre la altura
y alimentarse y vivir del cielo y de la luz pura...
¡Oh vida,oh noble suerte!
'Arriba animá fuerte! Traspasa la nublada
y arriesga dentro de la altura como el árbol
los peñones,
veras caer a tus plantas el mar del mundo airado
y tienes canciones tranquilas irán por las vientos
como el ave de los temporales.


Miquel Costa i LLobera.